Per entendre la crisi hem d’ entendre el nostre sistema actual. Segons denomina l’escola austríaca, el sistema que ens regeix és una economia de capital. El primer que hem d’entendre és que durant segles hem viscut en una economia fonamentada en l’agricultura, en la qual les crisis venien quan allò que se sembrava no produïa collites. Ara vivim en una economia basada en el capital, en la qual les crisis es produeixen quan les inversions finançades no comporten les rendibilitats adequades. Venim d’uns anys en els quals els diners han estat molt barats però no s’han invertit, en gran mesura, d’una manera adequada. Fins i tot, podem dir que ha estat una inversió ineficient, cosa que fa que, seguint el símil de la collita, han estat unes llavors depreciades que ara s’han de pagar obtenint una fruita que no madura correctament. El veritable problema és que el valor que es destrueix el paguem tots els ciutadans a través del lladre sigil•lós que es la inflació que, en aquest moment, no està tenint la contrapartida en creixement econòmic.
En l’economia moderna, el liberalisme econòmic ha estat l’impulsor del creixement mundial dels últims 25 anys. A més, els països que van canviant d’una economia comunista a una liberal capitalista han vist una notòria millora en la seva qualitat de vida. Malgrat això, la intervenció dels bancs centrals és cabdal. Els bancs centrals són els reguladors del preu del diner i, com hem dit, la nostra economia és de capital. Així doncs, determinar el preu del diner significa regular el creixement econòmic i la inflació. És per això que el seu àmbit d’actuació és més important que la dels propis governs i la salut de l’economia en depèn d’ells.
Contràriament a allò que es diu, el Banc Central Europeu (BCE) té una funció clara: controlar la inflació. En canvi, la Reserva Federal (FED) té una doble missió: controlar la inflació i controlar el creixement. En aquest sentit, la política conservadora del president del BCE, Jean François Trichet, tot i que contrària a la del seu homònim americà Ben Bernanke, és del tot coherent amb les premisses del banc que presideix.
Dit això, podem entrar de ple a parlar de la crisi. La nostra economia, com és recurrent, va de “bombolla en bombolla”. El motiu sembla obvi, l’expansió de crèdit que deriva de l’ús del crèdit porta una exuberància irracional a determinats sectors, sigui el de la borsa, el de les matèries primeres o el de la construcció. Si el 1999 la bombolla va afectar les borses, ara la bombolla ha concernit als preus dels immobles i als preus dels recursos naturals. Aquestes bombolles són, malauradament, inevitables i estan directament relacionades. La bombolla punt.com va comportar una davallada de la moral de l’inversor; l’efecte riquesa es va esfumar. Als casos Emron i Worldcom s’hi va afegir els atemptats del 11-S i la conseqüent guerra de l’Iraq. La repercussió va portar a la FED a abaixar els tipus cosa que va fer que, en un any, passessin del 6% al 1%. Aquesta baixada va frenar l’exuberància irracional dels mercats de renta variable, però va provocar la fugida dels capitals cap al mercat immobiliari i cap al de matèries primeres. Resultat: bombolla en aquests dos actius. La renda variable no ha fet més que recuperar-se del sotrac punt.com. No en va, en els últims 10 anys la rendibilitat de l’actiu més rendible, la renda variable, que històricament ha rentat al 10%, ha estat el 0%, és a dir, el nostre patrimoni no s’ha arribat a ajustar ni a la inflació. Tanmateix, no deixa de ser anecdòtic atès que aquell que va començar a invertir el març del 2003, actualment, tot i la crisi, estaria guanyant un 77%. En canvi, la rendibilitat històrica dels actius immobiliaris, que vindria a estar a l’entorn del 7%, es va disparar amb rendibilitats de dos dígits. Ni que parlar de la bombolla de les matèries primeres. Tot i que, potser aquesta té una explicació més complexa, atès que està relacionada amb l’increment de la demanda als països emergents.
El que és indefugible, com dic, és que visquem etapes de crisi. Forma part de les economies desenvolupades. Aquesta frenada en sec de la demanda immobiliària té una explicació coherent. Per un costat, la demanda especulativa dels immobles ha desaparegut. Per l’altre, la demanda real d’immobles està aturada a causa del pànic, esperant millors preus. Finalment, i més important, els bancs han tancat l’aixeta i el crèdit ja no és concedeix amb la mateixa facilitat.
La part positiva de tot això és l’actuació dels bancs centrals. Com ja varen fer al 1987, 1998 i 2000, van salvar l’economia intervenint de forma ràpida baixant els tipus d’interès. Aquesta acció va aturar la recessió i va evitar la depressió −més d’un anys consecutiu de recessió econòmica. En aquest sentit, els bancs centrals tenen la lliçó apresa. Ben Bernanke, per exemple, va fer la seva tesi doctoral estudiant les causes i conseqüències de la gran depressió de 1929. Aleshores, el BCE va voler frenar l’eufòria borsària apujant els tipus d’interès de la mateixa manera que, a la dècada dels 70, Paul Volcker, llavors president de la FED, va incrementar els tipus d’interès al 20%, per combatre una inflació del 15%. Actualment, desprès de poder comprovar que les crisis llargues que, com la Gran Depressió o la crisi de la dècada dels 70, han estat provocades per què els bancs centrals han apujat els tipus d’interès, entenem que s’han pres mesures correctes. Com s’ha comprovat, el 1987 la baixada de preus no va afectar la inflació, de la mateixa manera que el 1998 o el 2000. Segurament, perquè és la mateixa acció la que conté els preus, com veiem que passa ara mateix. En aquest aspecte, els governs no hi poden fer massa cosa. És la mateixa economia la que segueix el seu rumb. La frenada del creixement condueix, inevitablement, a la baixada de la inflació.
Per tant, què és el que hem d’aprendre d’aquesta crisi? En poques paraules: la contenció de la inversió. De cada crisi se n’aprèn quelcom nou. Ara els capitals, després de la percepció de risc que tenen el mercat immobiliari i de matèries primeres, buscaran noves inversions. Haurem de veure vers on es dirigiran. En cap episodi de crisi han faltat les veus d’avís, però eren la minoria en el fragor de l’especulació, en la qual el propi mercat, en el seu ascens continu, constituïa el millor reclam per aconseguir cotes cada cop més elevades dels preus. De totes maneres, a pesar que la crisi actual és greu, el fet de creure que aquesta serà llarga i profunda com la del 1929 o la de la bombolla del Japó, està mancat de fonaments. Adés, no cal recordar que al Japó la pujada dels preus va ser d’unes conseqüències tant greus que, encara avui, 17 anys després, estan pagant els plats bruts. I manca d’arguments perquè l’exuberància, en el cas del Japó, va portar les empreses japoneses a cotitzar, el 1989, 60 cops beneficis mentre la mitjana històrica és de 15 vegades. Actualment, les borses mundials cotitzen a l’ordre d’11 vegades beneficis. D’altre banda, el valor dels terrenys a Tòquio era de 150 vegades el corresponent a Nova York. La venda del Palau Imperial de Japó hagués estat suficient per comprar tota la costa oest dels EEUU. El valor dels camps de golf nipons era de 500.000 milions de dòlars, el doble, per posar un exemple, de totes les accions cotitzades a la borsa australiana. Les conseqüències van ésser desastroses. Dos anys després, el 1990 per exemple, la baixada dels preus dels locals comercials van arribar al 84%.
Com dèiem, un mal ús del capital va portar un forat greu. Però el pitjor va ser l’actuació del Banc Central japonès Boj que, lluny de pujar els tipus quan la bombolla estava en curs, ho va fer quan la bombolla era evident. De la mateixa manera és va actuar el 1929 i a la dècada dels 70 als USA; la pujada de tipus per frenar la bombolla va provocar una crisis de llarga durada.
Per tant, sembla que les mesures bancàries actuals són correctes. Ajudar les entitats financeres més importants per evitar el col•lapse dels mercats de capital i reduir els tipus d’interès, aquesta ha estat la resposta fins al moment. A priori, pot semblar una mesura contraproduent. Si la inflació es troba pels núvols, el risc d’estanflació ha de frenar la mesura de rebaixar el preu del diner. Però s’ha demostrat que, després d’una bombolla, quan l’efecte riquesa cau en picat, la inflació li va al darrera; és un peix que es mossega la cua. Cau el capital, cau el consum i, conseqüentment, cauen els preus. Així doncs, lluny de millorar la situació, la pujada dels tipus provoca una greu crisi de llarga durada mentre que, tradicionalment, baixades de tipus com les es van produir el 1987, el 1998 o el 1999, han comportat recuperacions econòmiques òptimes i mai un increment substancial de la inflació. Allò que realment provoca l’aplicació d’una política de reducció dels tipus és que anem de bombolla en bombolla, sense saber quina serà la propera.
Atenent tot això, tot i que les mesures adoptades aporten soluciones a curt termini, entenem que el sistema creditici necessita un canvi: un canvi, bàsicament, respecte el crèdit fàcil. No pot ésser que si la política bancària consisteix en deixar el 80% del valor de taxació, el taxador acabi valorant l’immoble un 20% per sobre del seu valor real. No pot ésser que el sistema de riscos dels bancs no tingui consciència de l’economia que ens envolta. No pot ésser que els fons d’inversió estructurats continguin hipoteques subprime amb forts apalancaments financers i que, a més, s’ofereixin a l’inversor de peu com un producte sense risc. Ara el problema rau en què nombroses inversions multimilionàries tenen com a garantia terrenys que han perdut considerablement el seu valor o inversions, en teoria sense risc, que han vist caure el seu patrimoni substancialment. És obvi, així doncs, que el sector financer i immobiliari, els sectors que fan el major ús de capital, necessiten una professionalització urgentment.
Les empreses que s’han excedit de crèdit es veuen, i més que se’n veuran, afectades per la falta de fiançament. Els bancs, amb una morositat poques vegades vista, estan retallant els llocs de treball a marxes forçades. Aquesta és la conseqüència d’una economia, l’espanyola, que ha dedicat el 16% del PIB al sector de la construcció. En lloc d’apostar per la innovació amb l’objectiu de créixer en competitivitat, només s’ha “innovat” per construir cada vegada més metres quadrats. Tot això ha procedit a fer un mal ús del capital de la qual cosa n’estem pagant unes conseqüències feixugues. En atenció a això, com hem apuntat a l’inici de l’article i com ja és de tots conegut, estem immersos en plena crisi.
Però com sempre, d’aquesta crisi també ens en sortirem, amb una economia més forta i amb la lliçó ben apresa. Com diu Warren Buffet, des de fa força anys distingit l’home més ric del món, i que ha creat la seva riquesa gràcies a la inversió, no ens hem de preocupar de la crisi; ara vivim molt millor que fa 10 anys i d’aquí 10 anys viurem millor que avui.
