Benvinguts al món real

Benvinguts al món real
Podem buscar una data concreta per poder ubicar als llibres d’història econòmica mundial l’esclat del crack del 2008, al costat del crac del 1929 o del 1987 las EEUU o el crac del 1990 al Japó. Però aquest cop, com no podia ser d’una altra manera, el crac es global. Efectivament fa 14 mesos que els mercats financers pronostiquen els pitjor auguris amb molts nervis i fortes pèrdues, però podríem emmarcar la crisi amb dos dates concretes. El 15 de gener quan Citigroup declara 10.000 Mm de USD de pèrdues, les més elevades de la seva historia i el 15 de setembre, quan Lehman Brothers, el quart banc d’inversions més grans del món, es declara amb fallida.
Per la gravetat de la situació la caiguda de Lehman Brothers, que va portar un cap de setmana del 13 i el 14 de setembre d’intenses negociacions a tres bandes i molts nervis, entre les autoritats nord-americanes, Lehman Brhoters i un consorci de bancs interessats amb la possible compra del malaurat banc d’inversions. La solució final va ser la compra del tercer banc d’inversions més gran de l món Merrill Lynch que va resultar ser el tapat de tot aquest enrenou i la propera víctima si queia Lehman Brothers, per part del Bank of Amèrica i la caiguda de Lehman Brothers desprès de que finalment el britànic Barclays no revés el suport necessari de les autoritats i desestimés la operació de compra. El desenllaç final ja el sabem, la fallida de Lehman Brothers i possiblement el primer gran error i de moment únic de les autoritats nord americanes en aquesta crisi.
Després de la caiguda de Lehman Brothers les reaccions han set amb cadena, AIG –l’asseguradora més gran del món- nacionalitzada, Wachovia comprat per Well s Fargo, Washington Mutual comprada d preu de regal per JP Morgan i amb Goldman Sachs i Morgan Stanley els únics grans bancs d’inversió de Wall Street, supervivents de la crisi obligats a convertir-se en bancs comercials i amb l’entrada al capital de grans inversors asiàtics.
Desprès de saltar el pànic al sector financer, Henry Paulson i Ben BErnanke màximes autoritats monetàries del país nord-americà, es veuen obligats a desenvolupar un pla de rescat que el mateix Bernanke es va encarregar de pressionar al govern americà per aprovar-lo aquest passat divendres “ si no l’aprovem dilluns no hi haurà economia” va dir. Aquest pla de rescat compra la vanitat dels grans bancs nord-americans, que s’han embutxacat milers de milions de dòlars , per portar-los a la ruïna entre tots els contribuents nord-americans. Consisteix en comprar els actius tòxics del bancs americans que son actius d’inversió el subjacent dels quals són hipoteques que tenen com a garanties immobles deteriorats que no paren de perdre valor a causa del descens de preus del mercat immobiliari.
Com no podia ser d’una altra manera la crisi a creuat l’atlàntic i els homònims europeus s’han vist obligats a nacionalitzar Fortis Banc i a intervenir altres entitats com Hypo Real State, Dexia y Hbos entre d’altres.
Aquestes tres setmanes han set molt intenses amb una pujada de la volatilitat dels mercats a nivells històrics, l’escalada del Euríbor, la caiguda a plom del petroli que ha caigut un 47% de 147 a gairebé 90 dòlars i en definitiva unes tensions que han eixugat encara més un mercat de crèdit amb un estat francament molt delicat.
Atès tot això, les qüestions que ens hem de fer son: Arribarà la crisi financera a l’economia real? Quan arribarà la fi de la crisi?
La resposta a la primera qüestió la tenim sobre el paper. Ja estem al zenit, al punt àlgid increment de l’atur i de la morositat del sistema financer, la moderació de la inflació, la baixada del consum, el pànic als mercats financers que ven indiscriminadament tos els actius i l’estrangulació del crèdit. Per tant, estem al punt àlgid de la crisi i caldrà veure si hem tocat fons o encara queda una mica més d’agonia,
Responent quan arribarem a la fi de la crisi. Doncs la resposta es molt senzilla i cal buscar-la amb l’origen de la crisi. L’origen està amb l’expansió del crèdit i la corresponent bombolla immobiliària i la fi de la crisi estarà amb la reactivació del mercat creditici i l’aturada del descens de preus del mercat immobiliari. Caldrà vigilar les dades del Euríbor i del mercat immobiliari nord-americà.
Sota el meu parer les mesures del pla Paulson son necessàries però insuficients. Crec que es necessari una actuació coordinada dels principals bancs centrals del món baixant els tipus d’interès. Quan això succeeixi, no en tinc cap dubte que succeirà, serà l’inici del fi de les tensions creditícies(mai vistes fins ara) i per tant la reactivació de la inversió, del consum i presumiblement de la caiguda de preus del malaurat mercat immobiliari americà. Desprès tindrem molta feina per recuperar tot allò que hem perdut pel camí.
Després d’aquesta crisi quedaran moltes ferides obertes, que necessariament haurem de curar per torna un altre cop a la prosperitat econòmica. Aquesta nova era s’ha de centrar amb el creixement sostingut, amb la inversió en innovació, amb diversificar les nostres economies i en definitiva a conscienciar a tot el sistema financer que el càncer d’aquesta crisi es l’especulació (immobiliaria, en recursos naturals, en borsa, en actius de dubtosa solvència). L’especulació sempre a portat al creixement desbocat i la depressió i l’ inversió al creixement sostingut i la prosperitat. Benvinguts al món real.